A PREPAUS DE LA CAPELA SANT JOAN DE LUCERAM

 

          M'an demandat de precisieus sus la capela dicha de Sant Joan lo Nòu, d'ont se fa l'espausicieu permanenta dei ferres vielhs. Vequí donca lo pauc que sabo.

 

          Es lo ponch de rescòntre de doi bastiments diferents : la glèia de Sant Joan lo Vielh e l'Espital.

 

1) Sant Joan lo Vielh

          Sabem qu'al segle XII, en lo vilage sobran, deu eisistar solament lo castel a l'emplassament aprossimatiu de la glèia d'òira. D'aquel temps, Luceram posseda doai glèias :

Santa Maria, dicha la Madòna, dependent de l'abadia de Sant Pôns despí al manco lo 1075; serà segurament alargàia al segle XIII;

‑ una autra glèia (atestàia en lo 1258), en plassa Sant Peire, que se sonava bessai ja Santa Margarida (denominacieu atestàia en lo 1271).

          Mas un test dal 1272 sembla sujerir que bastissíon alora la glèia e li barris : s'agisseria de la pichona cencha a doai pôrtas (la Placeta e sota la sacrestia) e de la glèia de Sant Joan lo Vielh.

          Se Dom Salvetti di just (ai jamai retrobat lo test que li fa referéncia), la Confraternitat dei Penitents blancs seria creàia en lo 1320 en la capela de Sant Joan lo Vielh.

          Ja que lo Parlament decidisse en lo 1596 de cambiar de costat la pôrta de la glèia Santa Margarida (bastia en lo fra‑temps en l'ancian castel), polem pensar que remplassèron alora lo cubert de Sant Joan per li vòutas que suspôrton la Faisseta.

 

2) L'espital

          Devem pas nos enganar sus lo sens dal mòt, perqué eisíston dos espitals a Luceram

a) l'Espital de Sant Laurent, proprietat dals Espitaliers de Sant Joan de Ieroshalaim (atestat en lo 1272 e sovent citat al segle XV) que devia servir per assostar li viajaires;

b) l'espital / ospici per li paures qu'era bastit sobre la Placeta e que vau probar de reconstituir la sieu istòria.

‑ Devia eisistre ai segles XIV e XV un espital ("in loco ipso de Luceramo ubi antiquus esse solebat") que siguet pauc a pauc tralaissat quora lo nivel de vita se melhoret (riquessa de Luceram al segle XV).

‑ En lo 1513, un francescan de Nissa, Frat Laurent de Menton, ven predicar a Luceram per possar la gent a bastir ò a tornar costrurre un espital per li paures ("ad construendum seu reedifficandum unum hospitale pro pauperibus"). Sabem pas se li siguet un quarque result ...

‑ ... mas, a la fin dal segle XVI (1586‑1594), la municipalitat nomenava cada an li procuraors de l'espital.

‑ Lo bastiment que conoissem siguet bastit en una maion crompàia per li Penitents Blancs lo 5 de Febrier dal 1617 en la carriera SaquonSacon).

‑ En las annàias 1623, 1624, 1625, de donacieus, venent subretot dei Barralis Salerno de Palerma, ajuèron a lo bastir ò a l'ordonar.

‑ Una causa segura es que l'espital eisistia a l’emplaçament d’ont bastissèron plus tardi la capela Sant Joan en lo 1648. Dal primier bastiment de l’espital se vèon encara lai fenestras tapàias e lo cornís de peiras que li s'apontelava lo cubert.

 

3) L'escambi

          Avem vist que la Faisseta avia deugut estre bastia a cuntar dal 1596 e que la capela de Sant Joan qu'era sota, desseparàia en doai parts per un barri, devia plus gaire servir per lo cult. Lo 5 Abrilh dal 1649, li retors de l'Espital dónon ai Penitents Blancs la maion de l'Espital e li Penitents li laisson lo local de Sant Joan lo Vielh sota la Faisseta (“confinant al Levant embe la glèia e a Tramontana embe lo camin ducal”).

          Es donca en l'ancian espital que, a cuntar dal 1649, siguet bastia la capela de Sant Joan que conoissem òira. Segur que de cercas comblementàrias porríon portar de precisieus sus li Penitents de Luceram, lai sieus capelas e cen qu'es pi vengut l'espital : d'autres que ieu li faran.

                                                  Bernart FRUCHIER Junh dal 1998

 

 

LODA   E   BEASSA

A   L ' ATGE   MEJAN

 

1) INTRODUCCIEU

          [Aquel article es una obreta de circonstància, redegia per l'escasença d'una passejàia a Beassa, lo 10 de Mai dal 1998, organisàia per l'amic Cristian Cablat.]

          Una caraiteristica fondamentala de la comuna de Luceram es la sieu dimensieu : es l'una dei mai largas dal país nissart. N'en conoissem la rason : de vilatges foguèron bastits, denant l'an 1000, bessai per defugir los enemics, en de pôsts qu'era malaisat de li anar, mas tanben penós de li viure (mancança d'aiga, alunhaments dei camins e dei centres urbans).

          Es dire que lo problema de Loda e Beassa es qu'una part d'un problema mai larc, que concerna li vilatges anteriors a l'an 1000, "castra dirupta", coma li nomenava l'enquesta de Carle 1er d'Anjau en lo 1252, destruchs qu'èron esquasi tots d'aquel temps.

          Despí d'annàias, ai donca entamenat un trabalh d'inventari, de localisacieu e de cercas istoricò‑arqueologicas qu'es pas encara lest per una publicacieu. Cen que me prepauso, aquí, serà pas un estudi esaustiu, mas solament quarques rensenhaments per aquels que son curióses de l'istòria dal país. Me creo donca pas costrech de citar lai mieus fônts e me contenterai, per estre onest, de destriar lo segur de l'ipotetic.

 

2) IPOTESI GEUGRAFICA

          Debuterem justament per una ipotesi : se parangonam li terraors de Loda, Sant Colomban, Bônvilar e, bessai, Manquel, sembla ben que s'estèndon cadun en una valàia, de cresta a cresta.  Donca, lo terraor de Loda‑Beassa seria comprés istoricament entre Sospel, Luceram, Bônvilar, Manquel, Lantosca e Sant Colomban. Per lo moment, avem aquí una ipotesi de trabalh que calrà verificar sus lo terren e dintre li documents.

 

3) L'APÔRT DE LA LINGÜÍSTICA

          Aquela sciéncia umana, òira pron rigorosa, deuria nos servir a tres nivels : la dialeitologia, li noms de luecs, li noms de familha.

a) Lo dialeite

          La paura Filipina Blancardi, naissua Òto (Otto), m'a sempre assegurat que "lo Biassenc era de Lodenc", es de dire un parlar pròch d'aquel de Lantosca.Lo ponch lo mai important que lo dessepara d'aquel de Luceram es lo tratament de la finala dal participi passat feminin occitan en ‑ada : en tot lo país, fôra Nissa, lo ‑d‑ entre doai vocalas se perde, cen que dona ‑àia al levant e ‑au al ponent. Eisemples :

Nissart : la frema es anada faire la bugada;

Luceramenc : la frema es anàia faire la bugàia;

Biassenc : la frema es anau faire la bugau.

          D'autres documents ‑ istorics e plus solament lingüistics ‑ deuran confirmar ò infirmar aquela tesi d'un repoblament lantosquier de Loda e Beassa.

b) Li noms d'ostal

          Aquí tanben es aisat de constatar que li noms de familha son vesubians e subretot lantosquiers (Otto = Òto, Ciais = Chais).

c) Li noms de luecs

          Deurem combletar aquela cerca per un estudi de tota la toponimia dal terraire; nos contenterem per lo moment dei doi noms principals de Loda e Beassa.

LODA. Lai mai ancianas citacieus son

1150 : Petrus de Loda

1152 : Petrus de Luda

‑ segle XII : Sanctus Columbanus et Loda VIII denarios

1191 : Castrum de Loda

          Porria venir d'un nom d'òme d'origina germanica Auda, Oda que vorria dire ric. En aquel cas, lo nom se seria format après las invasieus germanicas (entre 500 e 1000).

          Se descurbem pas de cencha pre‑romana ò de tròsses de teule roman, proberia que lo vilage remonteria pas pus aut que l'epòca carolina.

BEASSA. Se la reis *BeD es pre‑romana,ligura ò celtica (la retrobam subretot dintre lo bial e la bialiera < bedalium), lo sufís ‑ass, pejoratiu ò aumentatiu (lo porcàs, la fremenassa) seria d'origina romana. Donca, aquí encara, lo nom seria pas totplen vielh e vorria dire marrit valon.

          Ma s'agisse aquí que d'ipotesis que 'stan encara d'estre verificàias per de cercas sus lo terren.

          Donca, un còu d'uelhs lingüistic ben rapide nos doneria l'idea d'un vilatge carolingian poblat de lantosquiers. Calrà veire s'aquela primiera impressieu ven justificàia per li documents istorics.

 

4) ISTORIC

a) Las originas feudalas

          Avem vist que, per lo segle XII, mancam de documents. Tot cen que sabem es que

‑ eisiste una parròquia de Loda que paga una tassa a la catedrala de Nissa embe Sant Colomban;

‑ eisiste un vilatge (castrum de Loda);

‑ un Petrus de Loda es testimòni a d'ats notariats a Nissa.

          Al segle XIII, li rensenhaments se precíson : en l'enquesta comtala dal 1252, emparam que lo còmte de Provença a que lo poler superior; Loda deu donca estre infeudat a de senhors que porríon ben estre de doai familhas, de Loda e Seren.

          Una dozena d'ans plus tardi, Loda cuenta 12 fuecs (per parangon, direm que Luceram n'assosta 83 en lo 1263 e 124 en lo 1271).

          En lo 1271, trobam, per lo primier còu, lo nom de Peire Tornafôrt coma cò‑senhor de Loda, Lantosca, Sant Martin e la Bolena. Jordan Seren a totjorn de drechs a Loda.

b) Lo poler savoiart e li Tornafôrt

          En lo 1388, lo pais nissart se dona a la Savòia. Lo primier result es l'acreissiment de la riquessa de Luceram, cen que li permete, en un primier temps, de crompar lai terras de Peira Cava. Lo segont result serà la lucha duberta dal pòble, ajuat dal Còmte de Savòia còntra li Tornafôrts, noblessa anciana qu'avia causit lo partit anjauvin e que, desgustats per lai dificultats, finisseran per vendre li sieus bens e emigrar en Provença. Aquò se farà en mantas tapas.

‑ Sembleria qu'a la debuta dal segle XV Loda se sigue vuat de la sieu gent. Ectòr Tornafôrt venderia a Luceram li sieus drechs sus Bônvilar e Loda (1427), a Lantosca li molins que possedia en aquel luec (1429). En lo 1433, Lantosca li cròmpa de terras (ò de drechs ?) situats a Loda. Pi, en lo 1453, Luceram cromperia una part de Beassa a n un autre proprietari. Enfin, en lo 1455, Luceram e Lantosca fan lo partiment dei terras que vènon de crompar : fin de l'at 1.

‑ Per quarquas anàias, sabem plus grand causa : an deugut repoblar Loda e Beassa e Luceram cròmpa, en lo 1548, una autra part de Loda direitament dal duc de Savòia. Pi, en lo 1556, lo grand terramòt (ò terra‑tremôl) destruge Loda en tuant totplen de monde.

‑ Alora se fa un novel partiment, en lo 1557, de Loda entre Lantosca, Luceram e Sospel. Emparam, en li còntes comunals escrichs en dialeite qu'en lo 1566 la municipalitat de Luceram organisa lo bornatge de Beassa :

" Per anar en beasso per termenar los camps ambe las tascho florin 1, gròs 1.

" [18/10] per anar termenar lo territori de beasso ambe isnart gal et gaspart barraio uno “jornado."

La glèia de Loda torna parèisser en lo 1620 : paga lo catedratic a l'evescat de Nissa (1 florin 4 gròsses).

Li documents dei segles XVII e XVIII permèton d'estudiar melhor lai limitas dal terraire de Loda e de la bandia de Beassa. Mas l'istòria moderna de Loda e Beassa demanda una autre trabalh qu'ai pas temps de menar personalament.

 

5) PER ACABAR

          Ai donat aquí quarques rensenhaments que permèton ja d'aver una vista, incombleta mas pas tròup faussa, de Loda e Beassa a l'atge mejan e al segle XVI : capissem perqué ‑ e coma ‑ Luceram a posgut s'empadronir d'un terraor vesin dal sieu. Penso qu'es important per nos autres d'aver una idea clara de l'acreissiment progressieu dal terraire comunal.

          Mas direm jamai pron que l'eisemple de Loda deu estre replassat en la problemàtica mai larga dei vilatges anteriors a l'an 1000 e que deurà donca entrar en una sintesi que permete de comparacieus e d'apressaments.

          Lo trabalh es just entamenat.

                                                  Luceram, lo 27 d'Abril dal 1998

                                                            B. FRUCHIER

 

 

 

 

 

 

 

 

CODÒLIS / QUEUS

 

I) PRESENTACIEU

          En li documents ancians se tròba sovent lo nom de luec Codòlis, al jorn d'ancuei combletament denembrat. Lai mieus cercas m'an permés de l'identificar 'me Queus, un ancian quartier de la comuna de Luceram, òira tralaissat dai sieus estajants.

          Cadun conoisse a Luceram de familhas que n'en son originàrias, mas degun a jamai sentut parlar d'un vilage entier : s'agisse, dal nôstre temps, que de campanhas.

          Es pura un vilage, coma l'anam veire, que nos cal cercar.

 

II) L'ETIMOLOGIA

          Dei doi cercaires qu'an escrich fins òira, a la mieu conoissença, cadun s'es enganat sus un ponch ò un autre.

Lamboglia, citat per Capatti pretende que " les plus vieilles formes, sous l'influence génoise contrastent avec celles dues à l'influence provençale qui s'en est suivie. Les premières révèlent une origine Couri devenu Couls, Cogoletto en 1253, Codoledo."

Rigorfi, que conoisse que de formas recentas ( a cuntar dal 1643) e qu'a pas posgut se faire prononciar lo nom esconoissut, n'en prepausa una marria accentacieu occitonica sus la darriera sílaba (Codolís).

Pura, se legem lai formas ancianas, polem recostituir aisadament la tiera evolutiva combleta : Codolis (formas latinas tardivas), Cudols (1263), Cusols (1263), Cuols (1297), Cuels (1339), Cueus (1626). Tot aquò nos mena a suspausar una origina accentàia en Codòlis. Es evident que lai formas en Chori, Cauls, Goguli, son que de marrias notacieus per d'escribas que capissíon pas lo mòt.

Per lo sens, Rigorfi a rason : s'agisse, a còu segur, dal latin cotulus qu'a donat lo còdo(l).

 

III) BREU ISTORIC

          Polem dire que l'istòria de Queus presenta per nos autres un interés màger, ja que permete de precisar l'estencieu medievala de Luceram.

A) Aquel vilatge pareisse a la fin dal segle XII,  coma proprietat dei Còmtes de Vintimilha que son constrechs de rendre omenatge a la comuna de Génoa. Es l'epòca de la lucha entre Catalans e Tolosans per mestrejar la Provença e lo Còmte de Tolosa, Marquís de Provença, sosten la comuna de Génoa còntra li Còmtes catalans de Provença.

B) Après la crosàia còntra los Albigeses, Blanca de Castelha maria ( e tanben marria!) l'un dei sieus enfants, Anfòs, a l'eiritiera de Tolosa, Joana (filha de Ramon VII), e l'autre, Carle, a l'eiritiera de Provença, Beatrix (filha de Ramon Berenguier V). Carle Ier d'Anjau, novel Còmte de Provença, se lança en una política imperialista que debuterà per l'aquisicieu dal Comtat de Vintimilha : lo 23 Febrier e lo 28 Mars dal 1258, cròmpa de Guilhem (al nom dei sieus fraires e enfants), pi dei sieus cosins (Bonifaci e Jòrgi) la totalitat dei vilas e vilatges dal sieu Comtat.

Dal ver, li fraires de Guilhem, Peire Guilhem e Peire Balb, vorguèron pas reconóisser l'escambi dei sieus ben còntra de proprietats en Provença e s'embarrèron en lai sieus terras de Tenda e La Briga. En lo 1261, Peire Guilhem esposerà pi Eudossia Lascàris, filha de l'Imperaor d'Orient e li sieus successors ajusteran al sieu nom de Guerra aquel de Lascàris. Venguèron mestres plus tardi de Limon e Vernant que n'en faguèron lo Comtat de Tenda denant lo 1343.

A cuntar dal 1258, Codòlis, que presta omenatge al Còmte, apartendrà donca a la Provença e serà citat en li còntes dal 1263, integrat a la vigaria de Vintimilha e Val de Lantosca.

C) Pura, en las enquestas de 1297 e de 1333, se parla plus d'un vilatge (castrum), mas d'un terraor (territorium) d'ont la Curia perceu que de pasquiers (impôsts sus lai pasturas) e de tassas sus li grans. A donca deugut se vuar en lo fra‑temps dei sieus estajants al profich de Luceram e Sospel.

Alora, en doas ò tres tapas, aquelai doai comunautats se fan acordar, dai ducas de Savòia, la proprietat “comuna e indivisa” - en un primier temps - de Codòlis, subretot en 1475 e 1548. Maugrat una limitacieu en lo 1482 e un compromés en lo 1509, Luceram e Sospel capísson que val mai dividre lo terraor e lo partir dal bôn, cen que fan en lo 1604.

D) Despí aquela data li es estat minga contestacieu e Codòlis / Queus es plus qu'un quartier citat en li cadastres.

 

IV) LO VILATGE

          La cerca dal vilatge medieval se deu faire en tenent ben en ment lo partiment dal 1604; es possible que lo centre ancian siguesse ren dal costat luceramenc, mas pusleu sus Sospel, òira lo Molinet.

Tanben, cal pas denembrar que se tròba sus aquel terraor al manco una cencha protòistorica, senon de mai, cen que môstra l'ancianetat de l'estament uman.

                                                                      Bernart FRUCHIER

                                                                      Grop Istoric Palhonenc Avost 1998

 

CAVAS BONFANTE

 

   Quarques ans en darnier, Còcò Bonfante m’avia copiat de la sieu man una tiera dei cavas qu’espletava l’entrapresa de son paire. Sabo pas s’es una lista combleta mas presenta un interés per cu vôl acapir l’origina dei peiras que an servit a bastir lo vilatge.

Me sieu contentat de recopiar lo fuelh que m’avia donat en respechant la sieu ortografia. Calria encara n’en faire un comentari per respôndre a quarquas questieus :

- conoisser l’ancienetat d’aquelai cavas per saupre se an posgut servir a d’epòcas ancianas,

- discutir, quora escriu “calcari”, se s’agisse ben de calcari pur ò d’un mesclum de calcari e de marna (graon) que lai mapas geulogicas sônon sigue “calcaire marneux”, sigue “marno-calcaire”.

 

                                                            Bernard FRUCHIER   2008

 

[Document manuscrich]

 

- Carrière de Millon (aval du gros pont). CD 2566. Calcaire.

 

- Carrière du Trou du Drac. Entreprise Louis Cerri. Elargissement entre Luceram et L’Escarène

 

- 2 carrières à Saint Michel . CD 2221. Calcaire.

 

- Carrière à la déviation (?) (ancien chemin entre le CD 2221 et le Col de l’Orme). Calcaire.

 

- Carrière de Médard (?) (500 ml avant Plan Coustant). Grand Braus. CD 54? Calcaire.

 

- Carrière du Braus (2 Km avant le col de Braus sur la RN 204)

 

- Carrière de Rocaillon (1 Km avant la Cabanette [CD 2221]). “Grès”. Pierre meulière.

 

- Carrière de la Gréaü? (2 Km environ avant Peira Cava [CD 2566] ). “Grès”. -idem-

 

- Carrière de sable naturel (vers camping de la Maïris, côté Sud-Ouest sous le CD 2566 [Lantosque] ).

 

- Carrière de Blancardi (2 km environ du Col Saint-Roch -> vers Coaraze). Calcaire

 

- Carrière de Robaut (1 km environ en aval de la tranchée du Savel). Calcaire. (Route de Coaraze).

 

- Carrière de Rocanière. Calcaire.

 

- Blocs isolés de “grès” (Bon Coeur). CD 2566.

 

- Carrière du FRACCIE (Fracé) entre Peira-Cava et Béasse. “Grès” ou calcaire? 1913.

 

- Carrière sur le chemin de la chapelle de Peira-Cava (derrière la bergerie). “Grès”. (Pierre meulière pour construction caserne).

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

QUARQUAS NÒTAS ISTORICAS

 

1) Sus lai campanas

- en 1501, remplaçament dei picons dei campanas

- en 1567, radobaments sus doai campanas :

“ Lo 15 Julh. Per adobar las campanos la mijano et aquelo del relori jornados 2"

- en 1590, la municipalitat fa refondre la gròssa campana

- en 1760, cròmpa d’una campana nòva

- la révolucieu francesa n’auria laissat qu’una

- en 1807, cròmpa d’una nòva campana

- en 1897, donacieu de la campana Salva terra par lo Dr Robert Moriez, la sieu esposa Olympie Lyons et Léonie Moriez

 

2) Sus lo relòri

- en 1567, cf supra : [la campano] del relori

- en 1611 dins li còntes comunals :

“ plus paguat hal Reverent Mossen frances Pauli per la pagua del Rellori “

- en 1791, radobament dal relòri

 

3) Sus lo cloquier

- en 1610, dans les comptes communaux :

“Plus haver paguat al sus dit Michel per far doas scalos et scalons et agus et las fassons “tot per anar al clochier tot como nos foguet comandat per mon Signor fezent la sio “vissitto...”

- en 1775, radobaments importants al cloquier (enaussament?)

- en 1844, autres radobaments importants

- en 1888, après lo terramòt, darniers radobaments importants (entrapresa Bonfante?)

 

TOT AQUO PORRIA ESTRE COMBLETAT PER UNA CERCA D’ARQUIVAS

 

 

 

BIBLIOGRAFIA CRITICA LUCERAMENCA

DESPÍ 1880 FINS AL 1945

 


I) AVERTIMENT

          Se ai causit de debutar en lo 1880 es perqué fins a n aquela data trobam minga libre, solament de citacieus espantegàias al mitan d'òubratges generals, sovent manuscrichs, magara d'articles isolats. Per lo periòde despuei la guerra, serà l'òujet d'un autre article.

 

II) DENANT LA GUERRA DAL 14

1) François BRUN : Excursion archéologique à Lucéram. In Annales de la Société des Lettres, Sciences et Arts des Alpes-Maritimes, t. IX, 1884, pp. 260-265.

Reeditat dintre Nice-Historique, 1898, pp. 88-91 sota lo títol : Lucéram.

 

2) Henri SAPPIA : Un mois au sommet du col de Braus. Luceram. Nice-Historique, 1904, pp. 68-78.

   Naissut en lo 1833 d'una familha dal Toet, Enric Sappia fondet la revista Nice-Historique en lo 1898, pi l'Acadèmia Nissarda en lo 1904. Moret en lo 1906. En aquel article de 1904, passa lai sieus vacanças en lo país dei sieus antenats e n'aprofiecha per estudiar un pauc las arquivas dei vilatges de la valàia. A vist las arquivas de Luceram denant lo classament dal 1911.

 

3) Jean-Baptiste ELIA : Etude sur les bandites du Comté de Nice et notamment de la Commune de Lucéram. Droits appartenant aux propriétaires du sol et aux bandites pour la jouissance superficielle du terrain. Moyens de rachat par la Commune de Lucéram, le Département et l'Etat. Mémoire sur les moulins à huile et à farine et sur les fours à pain de 1600 à nos jours. 1907, 45 p. in-8°

  L'autor se di "Ex-Secrétaire de Mairie, Conseiller Municipal de Lucéram, Receveur Buraliste à l'Escarène (A.-M.)". Aquel opuscule es la primiera òbra documentàia d'una mena rigorosa. Lo sieu pretzfach es pas istoric, mas economic e judiciari : s'agisse d'esplicar aquela organisacieu tipicament nissarda (que li franceses conoissíon pas e que deuguèron estudiar après lo 1860) per ajuar lo jutge de patz e permetre de crompar li drechs dei particulars per suprimir lai servitudas. Per aquò faire, remonta a d'eveniments istorics ancians e cita de tests interessants sus l'istòria dal vilatge.

 

4) Giuseppe BRES : Questioni d'Arte Regionale. Studio critico. Altre notizie inedite sui pittori nicesi. Nizza, 1911, in-4°, 97 p. Luceram : pp. 8-9.

Traduch en francés en lo Nice-Historique de 1911.

Naissut a Nissa en lo 1892 e môrt tròu jove en lo 1924, escriuguet totplen en italian (perqué volia pas conóisser la dedicieu de 1860) sus la pintura nissarda anciana. L'istorian Latouche faguet lo sieu planh en lo Nice-Historique de 1924.

 

5) Jérôme BROCART : La commune de Lucéram et le hameau de Peïra-Cava, origines, histoire, les vestiges, productions, notions  agricoles, administration. Nice, L. Barma, s.d., in-8°, 40 p. La prefàcia es de 1911. Era lo magistre de l'escòla de Luceram. A posgut influenciar Bianchi en la sieu vocacieu d'agronome.

 

6) Ferdinand BIANCHI : Traité des principales cultures de la commune de Luceram.1912 Editat per B. Fruchier en lo 1996 (fotocopias A4).

 

7) Docteur Alexandre BARETY : Les primitifs de Lucéram appartenant au musée de Nice et le peintre niçois Jacques Durandi in Nice-Historique, 1912, pp. 88-94

 

8) Abbé Bonaventure SALVETTI : Lucéram (Alpes-Maritimes). Paroisse. Commune. Depuis les premiers temps jusqu'à nos jours. Imprimerie des Alpes-Maritimes, 1912, in-8°, 235 p.

Rééd. ALANDIS Editions, 2000, réimp. 2003. Curat de Luceram, es encara pron informat per cen que concerna la glèia.

9) Giuseppe BRES : Note storiche su Lucerame, pp. 43-100 in Varia, Nizza, Tipografia Onorato Robaudi, 1913, in-4°, 108 p.

   Lai sieus cercas sus l'istòria de l'art avíon menat l'autor a Luceram e avia atacat d'amolonar de nòtas per escriure un libre entier : "Era mio desiderio scrivere una monografia de Lucerame...". Mas, en lo 1912, pareisse  l'òubratge dal Salvetti : es plus possible per Bres de compausar una monografia e decide donca de liurar lai sieus nòtas. Es de regretar qu'una "corsa" entre lo magistre e lo curat augue conduch a n un tal revers : li dos autres libres son incomblets e lo solet qu'avia dal bôn lai qualitats de paleografa e d'istorian es estat mes en l'incapacitat de produrre un libre istoric. Encara mai de regretar : en lo 1911, l'arquivista despartimental classa las arquivas de Luceram e ven donca possible de s'en servir per un estudi istoric rigorós.

 

10) Francés-Jòusè DEFORESTA :  Hommage à la tour lucéramoise. 1913. Editat per B. Fruchier en 1996 (fotocopias A4).

 

11) Eugène MAURY : Le glaciaire de Peira-Cava. In Riviera Scientifique, 1° année, n° 8, Octobre 1914, pp. 59-60; 1 carte.

  

III) ENTRE LAI 2 GUERRAS

1) J. ORCEL : Les gisements d'orpiment et de réalgar de Luceram et de Duranus(A.-M.). In Bulletin de la Société française de Minéralogie et de cristallographie, t. 41, pp. 176-180, 1918.

 

2) J. ORCEL : Note sur l'existence de la fluorine dans l'orpiment de Lucéram (A.-M.). In Bulletin de la Société française de Minéralogie et de cristallographie, t. 44, p. 171.

 

3) Robert DORÉ : Lucéram. In Comptes Rendus de la XCV° session du Congrès Archéologique Français, Aix, Nice, 1932, pp. 307-309, 1 planche hors-texte.